Mollet és una ciutat que té una gran quantitat d’entitats i una alta participació de la ciutadania en les mateixes. És un fet que ens fa sentir orgullosos d’aquesta ciutat. Amb tot, són temps difícils i la crisi econòmica està dificultant la seva tasca. Un dels aspectes que ens comentàvem algunes entitats és que cada vegada hi ha menys espais (pirulís, plafons,…) per poder penjar els seus cartells i fer difusió de les seves activitats. D’altra banda l’ajuntament té tot un seguit de mitjans de comunicació (Vallès Visió, Ràdio Mollet, Quatre Cantons, Panells electrònics,…) que en alguns casos sí que fan una certa difusió però en altres estan molt desaprofitats i són més mitjans de propaganda del govern municipal que altra cosa.

Amb aquesta situació vam decidir fer una moció al ple de febrer 2014 demanant que s’augmentessin els elements de mobiliari urbà destinats a la col·locació de cartells i que alguns d’aquests mitjans de l’ajuntament (especialment la web i els panells electrònics) es posessin al servei de les entitats i que aquestes poguessin accedir a penjar directament els materials de difusió de les seves activitats.

Curiosament aquesta moció va ser aprovada per unanimitat. De nou, una altra petita victòria.

Així que ja sabeu, si voleu que els cartells de les activitats de les vostres entitats apareguin a la web o al panells electrònics que té l’ajuntament a les seves instal·lacions per tota la ciutat només heu de demanar-ho, hi ha un acord de ple que així ho determina.

La moció és aquesta:140224_Moció difusió activitats entitats_V1

none

Aquest article el vaig escriure per l’espai del Grup Municipal d’ICV-EUiA a la revista municipal Quatre Cantons del Febrer del 2014

Els anys que portem de greu crisis econòmica ens han deixat al descobert que estem vivint en un sistema econòmic i polític que no era exactament tal i com el relat oficial el descrivia. Els grans mitjans ens parlaven d’una “transició exemplar” que estava a “la champion league de l’econòmia” i on “la justícia era igual per a tothom”.

 

La crisis ens ha demostrat que a la hora de la veritat l’aparent riquesa es basava en una gegant bombolla immobiliaria i que l’estat del benestar tenia el peus de fang. A la que arriba la crisis els governants no dubten ni un moment en rescatar els bancs i les grans empreses a costa d’enfonsar famílies, treballadors i destruir els drets socials. Les institucions, des de la monarquia fins als grans partits polítics, han fallat estrepitosament posant al descobert unes estructures internes opaques, no democràtiques i, pitjor, plenes de casos de corrupció.

 

En aquest context es inevitable que la ciutadania s’alluny de les institucions i de la política existents, “desafecció política” li diuen. Però, cóm no estar cansats, molt farts, de la vella política que ens ha portat fins aquí?.

 

La vella política és la que ens fa retrocedir decennis amb, per exemple, una llei d’avortament que treu drets de les dones àmpliament acceptats socialment. La vella política és aquella on la cúpula dels partits decideixen polítiques a esquenes dels seus mateixos afiliats i votants. La vella política és aquella que fa una reforma laboral que permet que grans empreses acomiadin treballadors encara tenint beneficis.

 

Contra això cal una Nova Política al servei de la gent. Una Nova Política que revolucioni totes les institucions per fer les radicalment democràtiques, profundament participatives i transparents.

 

La gent de La Coalició portem anys treballant en aquest sentit, serveixi com exemple la nostra passada assemblea nacional “#araesdemà” on 1700 persones vam discutir directament, en grupets de 10 persones, i sense intermediaris noves alternatives davant els reptes de la nostra societat. És una pràctica que portem mesos desenvolupant en Mollet i que anem construïm a bon ritme. Perquè és urgent, imprecindible, canviar-ho tot. És necessari, és possible, si se puede.

none

Una de les principals motivacions de La Coalició ha estat sempre defensar la participació i la transparència a totes les decisions municipals i en aquest sentit un aspecte clau, potser el més important és el pressupost municipal. ICV-EUiA sempre hem defensat fer uns pressuposts participatius i, a més, que aquests estiguin sempre a l’abast de la ciutadania.

El pressupost del 2014 de Mollet va ser aprovat al ple del 16/12/2013 i com sempre l’oposició (i molt més la ciutadania) vam tenir molts problemes per tenir la informació dels mateixos per tal d’intentar fer les nostres aportacions. Tant és així que no vam tenir la documentació fins al dia 9 fent gairebé impossible una discussió oberta amb els nostres militants i amics com havíem fet altres anys.

A més tota la informació que el govern de la ciutat tenia al web municipal sobre els pressupostos era un full (1!) amb un resum molt global dels mateixos.

Aquest era el full que hi havia: Quadre pressupost

Després d’aquesta experiència vam trobar necessari denunciar aquesta falta de transparència i ens vam posar en contacte amb la Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda, una entitat que lluita contra el deute il·legitim i que també demana transparència a les institucions.

Vam fer una moció demanant que els pressupostos municipals estiguessin al web i van comptar amb la col·laboració d’aquesta Plataforma.

Aquesta era la nostra moció:Moció pressupost municipal al web

Vam presentar la moció el dilluns 20/1/2014 difonent-la als mitjans i a les xarxes socials. El dia 21/1 se celebra una junta de portaveus on s’ens presenta una moció alternativa (descafeïnada, com sempre) dient que l’ajuntament ja era transparent i ja feia això. El dimecres 22/1 el web municipal encara mostrava el full del resum del pressupost

Ajuntament de Mollet del Vallès - Pressupost municipal (1)

i no és fins al dijous 23 que apareix al web un fitxer ZIP amb el contingut complet del pressupost. Finalment al ple del dia 26/1 la nostra moció va ser derrotada. PSC i CiU van votar en contra, PP es va abstenir i com moltes vegades quedàvem sols ERC i ICV-EUiA. Els arguments de PSC i CiU van ser que ja ho feien això de ser transparents.

Els fets demostren que si no fem nosaltres aquesta moció els pressuposts encara estarien amagats a la ciutadania. Tot i perdre la moció, aquesta va ser una petita victoria.

I ja sabeu si voleu consultar el pressupost municipal 2014 de Mollet complet aquí el teniu. Us avanço que és un fitxer comprimit de 25MB i que el seu contingut és feixuc (encara que podria ser més detallat i tot) . Però és un dret bàsic que tenim tots els ciutadans a coneixer com es gasten els nostres diners.
https://seuelectronica.molletvalles.cat/arxius/Pressupost2014.zip

none

Escric aquestes ratlles en resposta a la carta de Pablo Gimenez titulada Hipocresia d’ICV que va aparèixer al Contrapunt del 13/12 i en la que l’autor criticava als regidors d’ICV-EUiA per participar a la protesta contra les retallades del govern d’Artur Mas i alhora anar a la seva recepció com a regidors a l’Ajuntament de Mollet.

cartahipocresiaicvb

 

Benvolgut sr. Gimenez primer de tot agrair-li sincerament la seva carta i la seva atenció cap a la feina dels regidors d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Mollet. Li agraeixo especialment perquè em dona vostè la oportunitat d’aclarir el que fem i perquè el fem.

 

Vam participar a la protesta davant la inauguració del socisanitari no perquè ens sembli malament aquest nou equipament per la ciutat, ans el contrari, el que passa és que ens semblava més important recordar-li al sr. Mas que amb les seves retallades està degradant la qualitat de vida dels catalans, reduint els serveis públics i empitjorant la situació econòmica de la majoria dels ciutadans a la vegada que les seves polítiques ajuden a bancs i grans empreses. Recordar-li això ens semblava una tasca de primer nivell democràtic.

Però, com va passar, corríem el risc de que, rodejat de desenes de mossos i d’un gran seguici d’aduladors el sr. Mas no captés la indignació i el patiment d’una bona part del poble de Mollet. Es per això que vam decidir anar també a l’ajuntament a la recepció del President vestits amb samarretes reivindicatives per tal de fer visible la nostra protesta. Li sembla hipocresia?

 A Mollet La Coalició ICV-EUiA Lluitem al carrer i LLuitem a l'Ajuntament

Potser vostè es dels que creu o pensa que les institucions són unes coses intocables i molt importants per que les facin servir uns senyor molts respectables amb corbates… Nosaltres pensem que les institucions són encara més importants: som TOTS. Vostè, jo, el seu veí… som Ajuntament i és per això que nosaltres coherentment vam portar la protesta a la institució, representant a la gent que ens ha votat i que també surt a protestar al carrer amb aquestes samarretes. Perquè fem i defensem el mateix al carrer i a la institució. Li sembla hipocresia?.

 

Potser estem massa acostumats a partits i a polítics que incompleixen el seu programa o que obliden als votants que diuen defensar quan arriben al poder. Potser amb accions com aquestes la gent de La Coalició ICV-EUiA de Mollet li podem demostrar que una altra forma de fer política és possible.

 

Quedem a la seva disposició. Salutacions.

none

Aquest passat dissabte, 23 de novembre, hem celebrat la 5a Assemblea de La Coalició ICV-EUiA de Mollet. Va ser un matí de dissabte força engrescador i no em puc estar de fer al meu blog una valoració de la feina feta en una clau una mica interna però també del que crec que té d’avanç per la política molletana i més enllà.
131123-5aaembleacoaliciomollet
Primer de tot, va ser un èxit de participació. Prop de 50 persones es van apropar a La Marineta per participar als debats. Per un costat vam tenir al gruix del activistes de La Coalició, que no sempre és fàcil que coincideixin,  però també vam tenir noves incorporacions i vells coneguts que ens segueixen amb atenció. En aquest sentit feia goig veure la sala plena i la participació a les comissions de debat.

També va representar una important consolidació de noves, i millors, formes organitzatives. Es treballa millor i es nota, des de tota la feina de preparació i convocatòria fins a la posada en escena de l’Assemblea. Son coses que ajuden i que fan que un es senti orgullós de pertànyer a La Coalició. La feina ben feta també és el nostre signe d’identitat i anem construint formes de fer, eines, que acompanyen a les nostres idees. Mireu si no la nova pàgina web: www.lacoaliciomollet.cat

En clau política trobo important el que NO es va discutir. Han passat més de 2 anys de les municipals del 2011 i va ser just en aquell moment quan vam iniciar un procés de “refundació” interna i externa, després de molt debatre vam decidir construir La Coalició, passar de ser la suma de dos partits no sempre massa ben avinguts a obrir-nos més als ciutadans construint una cosa nova, molt plural, renovada i actualitzada. Ha estat un procés llarg i amb dificultat però a aquestes alçades ningú discuteix que aquest era el camí correcte si volem oferir una alternativa creïble per Mollet. Continuem sent com som, plurals i apassionats, però tenim reptes molt importants que fan que el treball conjunt i la unitat sigui el més important. Per cert, val a dir que això de La Coalició té particularitats exclusivament molletanes, en poques altres ciutats de Catalunya ICV-EUiA estan treballant amb tanta cohesió i innovació… tant de bo l’exemple creixi.

cartell5aLaCoalicioI, clar, el més important era discutir la nostra estratègia política per tal de que les nostres idees avancin a la ciutat de Mollet en l’horitzó de les municipals del 2015. Possavem en discussió en una assemblea oberta a la ciutadania el projecte de crear un Front de Esquerres per canviar Mollet. I també aquí l’assemblea va estar a l’alçada. Van haver-hi un fotimer d’aportacions, matisos, dubtes… com sempre. Però la línia estratègica va ser recolzada per tothom: Cal construir una unitat de totes les forces i gent d’esquerres que doni resposta a l’agressió que la dreta neoliberal i els poders econòmics està exercint sobre la gent treballadora, i això també s’he de fer des de els ajuntaments, començant pel nostre. I ho hem de fer amb moltíssima gent i per això vam aprovar (amb una abstenció) el document-marc de l’Assemblea i una proposta-base de manifest que pugi arribar a la societat molletana per ser modificat i així anar construir conjuntament aquesta alternativa. Podeu consultar aquest manifest i dir la vostra a la web.

Per últim, també va ser molt significativa la presència d’altres agents socials de la ciutat. Ens van adreçar unes paraules els companys d’Ara Mollet-ERC i IxM-CUP, també van ser-hi gent de Pirates.cat i de moviments socials de Mollet. Tot plegat aprofundint aquesta forma de treballar obertament amb la societat de la que formem part. També ens va saludar Alberto López, l’alcalde de La Llagosta, que ens va recordar que a les últimes municipals La Llagosta i Montornès van canviar de govern i ara governem nosaltres, i que això el pobles ho estan notant, estem demostrant que el canvi és possible i que, si treballem bé, aquest brot d’esperança que representen el governs rebels d’ICV-EUiA a poble i ciutat de Catalunya pot ser una realitat a Mollet i a altres pobles del voltant. El canvi és possible.

none
Aquest article d’opinió va ser publicat a l’edició impresa de Contrapunt de l’11 d’octubre de 2o13. També va apareixer com a carta al director a Mollet a Mà. Parlo de la sanitat després d’una brutal  experiència personal
delasalutialgunescosesmesFa unes setmanes la meva familia va patir un greu problema de salut. Sobtadament, a la meva companya, Vanesa de 36 anys, li van detectar un gran tumor cerebral que li començava a afectar la mobilitat i que, en questió de mesos, podria tenir conseqüencies molt més greus. Us podeu imaginar l’impacte que una noticia com aquesta pot tenir a qualsevol persona, segur que coneixeu casos semblants o en sou protagonistes. Afortunadament, tot ha anat bé i després de 18 dies entre l’Hospital de Mollet i el Clínic de Barcelona, els metges van extreure el tumor i Vanesa va tornar a casa amb, només, algunes seqüeles del procés patit. És, literalment, com tornar a nèixer.
En aquests casos, és clar, s’imposa la necessitat de donar les gràcies a la gent que ha fet possible aquest “miracle” científic. Des dels neurocirgucians del Clinic fins a l’equip mèdic de l’Hospital de Mollet, des dels serveis d’infermeria fins a la gent que s’encarrega de la neteja, des dels administratius fins al personal del transport sanitari… hem estat en mans de professionals volcats en fer bé la seva feina i que ens han tractat inmillorablement. Gràcies.
Amb tot, se m’acudeix que el millor agraiment que els hi podem fer és recordar que aquest treball impecable el continuen donant malgrat estar patint un procés de retallades i precarització que posen en perill aquesta qualitat. Aquests dies hem estat testimonis directes de la retallada de sous al nou conveni de l’Hospital de Mollet, de la precarització del servei de transport (tot privat, per cert), de les retallades a investigació i ciència, del tancament de llits al Clinic i de la seva privatització…
Mireu, no sóc cap ingenu, el Sistema Públic de Salut no és gratis, val molts diners i el paguem amb aportacions que s’extreuen del treball de tots els treballadors, però és una de les coses fonamentals que ens fa una SOCIETAT civilitzada. El dret a la salut de tots és la principal font d’igualtat d’oportunitats. Només pensar que Vanesa (o jo, o tu, lector) pel fet de no poder pagar o no tenir targeta sanitaria no hauria pogut tenir accés als tractaments existents i necessaris em fa esgarrifar.
He remarcat la paraula societat intencionadament, en un sentit literal som socis, hi ha coses que paguem entre tots i les compartim, les fem possibles. En som copropietaris, ens falta aquesta consciència. I com a “accionista” vull un Sistema Públic de Salut de qualitat, que funcioni molt bé , que sigui eficaç i eficient, que millori constantment i que estigui al servei de la salut de tots. Justament per això el vull meu al 100%, de tots, PUBLIC!. Aquells que defensen la privatització són, fixeu-vos, també en un sentit literal, sociòpates.
Acabo. En un cert sentit la Sanitat Pública funciona, i molt millor que qualsevol altre alternativa,  sota el principi “de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats” i trobo que hi ha quelcom profundament humà en això, em recorda nosequé… Però és igual, això només volia ser un article d’agraïment. Gràcies socis.

none

Hace unos días leía un sensacional artículo de Eduardo Garzón (@edugaresp) http://eduardogarzon.net/como-se-crea-el-dinero-y-quien-se-encarga-de-ello/ en el que explica el mecanismo de creación del dinero. Eso me recordó que hace unos años,  fascinado por el tema y tras leer mucho sobre economía , escribí un cuentito para explicar sencillamente un asunto que es bastante desconocido y contraintuitivo. Espero que os guste,  y que veáis las claves del asunto.. y las repasemos en los comentarios

Antonio, Bernarda y Capitanpincho son tres internos que viven en el manicomio de Seseña. Alejados de los avatares del mundo por su enfermedad y por los muros del centro pasan sus días sin más necesidad material que la de dejar pasar las horas. Son, a su modo, felices.

Un día paseando por el bosque que rodea el manicomio se encuentran al pie de un pino lo que para ellos es un maravilloso tesoro: un billete de cien euros, un billete de diez euros y una concha de caracol deshabitada. Maravillados ante tal vicisitud deciden repartírselo de una forma amigable:

-Yo – dice rápido Antonio – Me quedo con la concha, es muy bonita y es un valor seguro.
-A mi – se apresura el Capitanpincho – me encanta el color rojo del billete de 10. Con el podrá hacer realidad mis sueños. ¡¡Voy a montar un banco!!.
-Bueno – dice Bernarda con cara de estupefacción al ver lo realmente mal que están sus amigos – No me queda más remedio que quedarme con el billete de 100. Que le vamos a hacer.

No imaginaban que ese casual encuentro iba a convulsionar sus días.

A los pocos días, tras pedir información en un foro de Internet, Capitanpincho se ha pintado en la frente con un boli bic las letras “CAPITANPINCHO BANK’S”. Cuando Bernarda lo ve le da sus 100 euros y le dice:
-Mira, justamente buscaba un banco para que guardase mi fortuna. Toma aquí tienes.

Se acababa de materializar el primer movimiento de lo que sería una gran expansión de la economía.
Al poco aparece Antonio que viendo el sueño cumplido de Capitanpincho decide explicarle que el también tiene un sueño y que con su ayuda podría hacerse.
-Verás, Capitanpincho, estoy secretamente enamorado de Bernarda y quisiera conquistarla. El otro día vi como le gustaban mucho esos billetes verdes de 100 euros. Creo que si le regalase uno ella se fijaría en mí.

-mmm – empieza a cavilar pensativo Capitanpincho mientras se mesa su inexistente perilla – excelente, te podría hacer un préstamo de esos 100 euros. A un interés razonable, por supuesto.
-Venga, venga, hecho, ¿donde hay que firmar?

El préstamo se produce y Capitanpincho, movido por la legalidad, deposita 2 de sus 10 euros (un 2% del préstamo) en el buzón del administrador del manicomio que ya le había dicho que esas eran las condiciones para operar.

Antonio con gran galanteo le da el billete a Bernarda que en pocos minutos corre a ingresarlo al Capitanpincho’s Bank. “Guau, como marcha el negocio” piensa su administrador único.

Ante el poco avance de su operación de conquista, Antonio decide insistir, necesitará otro billete y sale corriendo hacia el banco

-Capitanpincho, capitanpincho, mis operaciones van viento en popa pero necesitaría otro billete.

-mmm – está vez Capitanpincho opta por juntar las manos como ha visto hacer en alguna serie de televisión – pero entonces me deberás ya 200 euros, ¿Qué garantías me ofreces?

-Puedo garantizártelo…- Antonio hace una pausa, no sabe si decirlo pero al final lo suelta osadamente – …con mi concha de caracol!!, es un valor seguro, cada día vale más.

-Vale, aquí tienes tu segundo billete – Le dice el banquero mientras tapa con el dedo el número de serie del billete que obviamente no ha cambiado desde que lo encontraron en el bosque y se lo quedo Bernarda.

Antonio vuelve a insistir con Bernarda, en realidad su sola compañía ya le compensa la deuda creciente y por otro lado duerme bien tranquilo sabiéndose avalado por el incalculable valor de su concha de caracol. Bernarda disfruta del galanteo de Antonio que por otra parte le reporta lo que parece una fuente inagotable de aquello que más desea: Billetes verdes de 100 euros. Con este ya son tres que corre a poner a buen recaudo del amigo banquero.

Al poco de abandonar Bernarda el banco, se acerca Antonio que vuelve a repetir la operación.
-Pincho, necesito otro billete
-Pero serán entonces 300 euros lo que me debas, esto tiene su riesgos y no sé yo…
-Firmaré lo que sea, te puedes quedar con mi concha si no pago, trabajaré hasta el final de mis días- gime Antonio con dramatismo
-Bueno, vale, aquí tienes

Y el billete vuelve a cambiar de manos. Capitanpincho pone la parte que toca en el buzón del administrador y ya van 6 de sus 10 euros, aunque se empieza a preocupar, hay algo raro en todo esto: dándole vueltas a un solo billete de 100 euros, Bernarda tiene un depósito de 300 y Antonio una deuda de 300. Intuye que ser banquero no puede ser tan fácil.

Por la tarde el ciclo se repite 2 veces vertiginosamente: Antonio le da el billete a Bernarda a cambio de su compañía, Bernarda lo ingresa y CapitanPincho retira otros 2 euros de sus 10. Antonio pide un dinero al banco de Pincho que se lo presta para dárselo luego a Bernarda que lo ingresa. En este momento ya es tarde para más movimientos pero por otra parte Capitanpincho ya no tiene más dinero para meter en el buzón del administrador.

Esa noche Capitanpincho no duerme: Bernarda tiene un deposito de 600 euros del que solo quedan 100, bueno, los 100 únicos que se han movido todo el rato. Antonio tiene una deuda de 500 euros que no puede pagar, es imposible que su concha de caracol se pueda vender por tanto. Y Capitanpincho no tiene más capital que poner en el buzón del administrador.

Su aventura bancaria ha terminado, bueno, quizás pueda hablar con el administrador y decirle que suba la dosis de esas pastillitas de colores que nos dan a ver si nos encontramos más cosas de valor en el bosque.

one

La setmana passada el programa La Tertulia de Ràdio Mollet va estar dedicat als moviments socials de la ciutat. La veritat és que els 53 minuts del programa són molt interessants de cara a entendre el que està passant a la nostra societat i les moltes i molt interessants alternatives que s’estan mobilitzant.

tertulia radio mollet apmollet500

Intervenen:

Josemi Monguiló de la Assemblea Popular de Mollet (@apmollet), Josemi Gracia de l’Assemblea d’aturats (https://www.facebook.com/apm.aturats), Anna Jimenez de la Comunitat Educativa de Mollet, Jordi Bayó de la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès (@defensanitatBV), Marc Peguera de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Mollet (@PAH_mollet),  Enric Sallent de la Plataforma de pensionistes de Mollet i José Luque de la Plataforma d’estafats per la banca de Mollet (@estafatsxbanca)

De veritat que us recomano la seva escolta (fent click al link de sota)  i, sobre tot, que participeu en les lluites. SI ES POT!!

http://www.ivoox.com/tertulia-21-maig-2013-audios-mp3_rf_2063480_1.html?autoplay=1

 

none

Aquest article va ser publicat en la edició en paper 591 de Contrapunt del 24de Maig de 2013. http://firmes.contrapunt.cat/francisco-sancho/blog/15m-societat-en-marxa

 

cp591-p14-300Difícilment es pot trobar un signe més significatiu de la situació política actual que el moviment del 15-M. Un moviment que es presta a multitud d’interpretacions i que genera grans simpaties i algunes incomprensions.
El 15M no és una conspiració o un moviment orquestrat amb interessos concrets. El 15M cal entendre-ho com, fonamentalment, un fenomen social. Com si parléssim del clima, el 15M és l’expressió natural de l’alliberament de forces socials que agiten la ciutadania, l’expressió de la indignació, la ràbia o la incomprensió que desperten certes polítiques principalment econòmiques. Davant la injustícia, davant l’agressió que retalla drets i condicions bàsiques de l’estat del benestar, amplis sector de la població responen mostrant el seu malestar als carrers. Què esperaven els governants, resignació? Afortunadament encara tenim sang a les venes.
La segona reflexió és que el 15M evoluciona i evolucionarà. Ara que estem de segon aniversari cal recordar les primeres manifestacions ara fa dos anys amb lemes com “sin casa, sin curro, sin pensiones, sin miedo”. La joventut com a principal afectada per la crisi va esclatar i va estar acompanyada per amplíssims sectors de la població. La situació és tan greu i la insatisfacció tan ampla que el principal problema de l’esclat de les acampades va ser concretar i unir propostes, trobar mecanismes de funcionament i de continuïtat que transformessin la indignació en palanca de transformació real. Amb el temps, com no podia ser d’altra forma, el fenomen s’organitza més i millor i va trobant els mecanismes que permetin que realment las coses comencin a canviar. Els diferents activistes es comencen a articular entorn a problemàtiques concretes i els moviments són capaços de donar respostes oferint alternatives molt més raonables que les que ofereixen les institucions. Un bon exemple seria la PAH i la seva ILP per la dació en pagament, però també hem vist com els nombrosíssims afectats per les estafes bancàries es mobilitzen o les marees en defensa de la sanitat i l’educació públiques, o les diferents vagues generals dels sindicats o la nova ILP per la Renda Garantida Ciutadana…
Ja és un fet el trencament entre les institucions sorgides de la falsament exemplar transició i les necessitats d’una població que reclama no només elementals condicions de benestar, sinó també viure en una democràcia real on les institucions col·lectives i l’economia estiguin als serveis de les persones i no a l’inrevés. L’entramat polític sorgit de la transició ha demostrat la seva fallida en mig d’incomptables casos de cor-rupció, crisi econòmica, saqueig dels béns públics i allunyament del car-rer. Cal canviar-ho d’arrel, trencar amb el passat, aprofitar el que serveixi i construir eines noves.

Amb tot, aquest no és un discurs antipolític, just al contrari, és important veure clar que el que demana aquest fenomen és més política, amb majúscules, empoderament dels ciutadans, noves formes i defensa dels valors (treball, drets socials, pau, solidaritat, honradesa, economia real,…) que ens fan una societat sana.
Sigui com sigui el 15M ens demostra que la societat està viva i en marxa, crec que és una obligació moral de cadascú de demostrar també que som capaços col·lectivament d’avançar en la bona direcció. Demostrar que Sí es pot.

none

El 15/6/11 escribí este cuento como una nota en mi FB. Era una alusión a la polémica creada por la iniciativa “Rodea el Congreso” que el día 15 rodeo el Parlament de Catalunya increpando a los parlamentarios que acudían a una sesión en la que se aprobarían nuevos recortes.  Creo que vuelve a estar de mucha actualidad a raíz de la actual “polémica” sobre los escraches de la PAH

 

Juan mira la carta con incredulidad. Hace unos años se sentía en lo mejor de su vida, ver crecer a sus hijos en su nueva casa y la expansión de su vida profesional le hacía sentir invencible, mejor, feliz vamos a decir. Pero, hoy, tras meses de nervios y de lucha contra la maldita crisis allí estaba leyendo aquella carta de despido como en la peor de sus pesadillas. Los dueños de la empresa, desde el otro extremo del mundo, habían decidido cerrar una línea de fabricación y él que sólo era un jefe de nivel medio iba en el paquete. Por un momento pensó que quizás debería haberse rendido antes, haber aceptado las primeras ofertas de la empresa para abandonarla y haber tenido un mejor marco legal. Ahora, tras las últimas reformas del gobierno.  ¿Cuanto habría bajado su indemnización por despido?. Algunas decenas de miles de euros, calculo, pero también reflexionó que eso era el menor de sus problemas, la hipoteca, los hijos, su máldita edad con esa maldita carta entre las manos. Juan sintió un extraño dolor, sordo, apagado, amargo como el vómito y tuvo la certeza de que esa noche no iba a poder dormir.

 

Maria cuelga el teléfono con incredulidad, 1 año más de espera para la prueba. Hacía unos meses que se había jubilado y eso la tenía feliz, llena de proyectos, con su modesta pensión podría hacer realidad algunos sueños que su vida laboral no le había permitido. Sin embargo un maldito bultito en un pecho, en una simple prueba rutinaria había ennublecido todos sus planes. Justo unos meses antes de su jubilación allí estaba el maldito bultito. “No será nada” le decía su doctor “no te preocupes, sólo tenemos que asegurarnos para estar tranquilos. Además, si actuamos con rapidez estas cosas son fáciles”. Habían sido ya varias pruebas, ninguna definitiva y ahora que estaba a un mes de la biopsia que despejaría cualquier duda la voz anónima de una administrativa le informaba que debido a los recortes presupuestarios en sanidad su prueba tendría que retrasarse un año más. María se preguntó cuanto valía en euros su espera, los proyectos no realizados en este tiempo, pero no supo contestarse. Ni siquiera podía distinguir si el dolor que sentía era físico o emocional. Sólo resonaban en su mente las palabras de su médico: “si actuamos con rapidez”. Las mismas que no le dejaban dormir por las noches.

 

Sergio cierra la puerta del despacho con toda la educación del mundo cómo siempre hace con todo. Pero no consigue avanzar, apoya su espalda en la hoja de la puerta y suspira mirando al cielo. Se le acabó la beca y el año que viene han eliminado, “cosas de la crisis, ya sabes”,  todas las ayudas a proyectos de investigación. Se le pasó por la cabeza la felicidad de tan sólo hace unos años cuando acabó la carrera con excelentes notas, el orgullo de sus padres. “Ya te lo dije todos estos años chaval, estudia duro y podrás ser algo en la vida”. Y ahora allí estaba, la beca no era gran cosa pero al menos mantenía el sueño vivo y pagaba el piso compartido. Sin beca sólo le quedaba volver a casa de sus padres, ¡a su edad! o emigrar, quizás eso fuese la única escapatoria. Sergio intentó calcular cuanto podría aguantar si aceptaba el trabajo de reponedor en el hipermercado, cuantos euros tendría que pedirles a sus padres al mes. La simple idea le provocó un dolor sordo, amargo. Cerró los ojos, dejó de pensar y le pidió al cielo poder dormir esa noche.

 

Elena estaba contenta, muy contenta. Sólo hacía unos meses había sido escogida diputada en su parlamento autonómico. No había sido cuestión de suerte, Elena había trabajado dura y coherentemente. Defendiendo sus ideas con entusiasmo y sintonizando con sus votantes. Elena creía en lo que hacía, en lo que pensaba, estaba apasionada con la acción política, con los retos que representaba y se daba perfecta cuenta de que hacer lo mejor por el país requería de un sacrificio al que ella se entregaba gustosa. Pero aquella mañana había sido extraña, una multitud bloqueaba el parlamento y Elena al intentar acercarse a su trabajo había sido insultada, zarandeada, incluso algún desaprensivo le lanzó un huevo que estropeó su traje-chaqueta. Posiblemente había pasado el peor momento de su vida. Después, ya con más calma, refugiada en su despacho pensó por un momento en cuantos euros costaría la tintorería del traje y, como un relámpago, sintió dolor. Un dolor extraño, incomprensible, sordo y amargo que le hizo abrir los ojos de par en par… por la mañana había sentido miedo, auténtico miedo, cómo de perderlo todo, cómo de cáscara frágil en un tsunami… y una extraña sensación de empatía con aquella señora de pelo blanco a la que en el forcejeo pudo notarle aquel bultito en el pecho.

none

ad

archives

Contacta

tag cloud