El 15/6/11 escribí este cuento como una nota en mi FB. Era una alusión a la polémica creada por la iniciativa “Rodea el Congreso” que el día 15 rodeo el Parlament de Catalunya increpando a los parlamentarios que acudían a una sesión en la que se aprobarían nuevos recortes.  Creo que vuelve a estar de mucha actualidad a raíz de la actual “polémica” sobre los escraches de la PAH

 

Juan mira la carta con incredulidad. Hace unos años se sentía en lo mejor de su vida, ver crecer a sus hijos en su nueva casa y la expansión de su vida profesional le hacía sentir invencible, mejor, feliz vamos a decir. Pero, hoy, tras meses de nervios y de lucha contra la maldita crisis allí estaba leyendo aquella carta de despido como en la peor de sus pesadillas. Los dueños de la empresa, desde el otro extremo del mundo, habían decidido cerrar una línea de fabricación y él que sólo era un jefe de nivel medio iba en el paquete. Por un momento pensó que quizás debería haberse rendido antes, haber aceptado las primeras ofertas de la empresa para abandonarla y haber tenido un mejor marco legal. Ahora, tras las últimas reformas del gobierno.  ¿Cuanto habría bajado su indemnización por despido?. Algunas decenas de miles de euros, calculo, pero también reflexionó que eso era el menor de sus problemas, la hipoteca, los hijos, su máldita edad con esa maldita carta entre las manos. Juan sintió un extraño dolor, sordo, apagado, amargo como el vómito y tuvo la certeza de que esa noche no iba a poder dormir.

 

Maria cuelga el teléfono con incredulidad, 1 año más de espera para la prueba. Hacía unos meses que se había jubilado y eso la tenía feliz, llena de proyectos, con su modesta pensión podría hacer realidad algunos sueños que su vida laboral no le había permitido. Sin embargo un maldito bultito en un pecho, en una simple prueba rutinaria había ennublecido todos sus planes. Justo unos meses antes de su jubilación allí estaba el maldito bultito. “No será nada” le decía su doctor “no te preocupes, sólo tenemos que asegurarnos para estar tranquilos. Además, si actuamos con rapidez estas cosas son fáciles”. Habían sido ya varias pruebas, ninguna definitiva y ahora que estaba a un mes de la biopsia que despejaría cualquier duda la voz anónima de una administrativa le informaba que debido a los recortes presupuestarios en sanidad su prueba tendría que retrasarse un año más. María se preguntó cuanto valía en euros su espera, los proyectos no realizados en este tiempo, pero no supo contestarse. Ni siquiera podía distinguir si el dolor que sentía era físico o emocional. Sólo resonaban en su mente las palabras de su médico: “si actuamos con rapidez”. Las mismas que no le dejaban dormir por las noches.

 

Sergio cierra la puerta del despacho con toda la educación del mundo cómo siempre hace con todo. Pero no consigue avanzar, apoya su espalda en la hoja de la puerta y suspira mirando al cielo. Se le acabó la beca y el año que viene han eliminado, “cosas de la crisis, ya sabes”,  todas las ayudas a proyectos de investigación. Se le pasó por la cabeza la felicidad de tan sólo hace unos años cuando acabó la carrera con excelentes notas, el orgullo de sus padres. “Ya te lo dije todos estos años chaval, estudia duro y podrás ser algo en la vida”. Y ahora allí estaba, la beca no era gran cosa pero al menos mantenía el sueño vivo y pagaba el piso compartido. Sin beca sólo le quedaba volver a casa de sus padres, ¡a su edad! o emigrar, quizás eso fuese la única escapatoria. Sergio intentó calcular cuanto podría aguantar si aceptaba el trabajo de reponedor en el hipermercado, cuantos euros tendría que pedirles a sus padres al mes. La simple idea le provocó un dolor sordo, amargo. Cerró los ojos, dejó de pensar y le pidió al cielo poder dormir esa noche.

 

Elena estaba contenta, muy contenta. Sólo hacía unos meses había sido escogida diputada en su parlamento autonómico. No había sido cuestión de suerte, Elena había trabajado dura y coherentemente. Defendiendo sus ideas con entusiasmo y sintonizando con sus votantes. Elena creía en lo que hacía, en lo que pensaba, estaba apasionada con la acción política, con los retos que representaba y se daba perfecta cuenta de que hacer lo mejor por el país requería de un sacrificio al que ella se entregaba gustosa. Pero aquella mañana había sido extraña, una multitud bloqueaba el parlamento y Elena al intentar acercarse a su trabajo había sido insultada, zarandeada, incluso algún desaprensivo le lanzó un huevo que estropeó su traje-chaqueta. Posiblemente había pasado el peor momento de su vida. Después, ya con más calma, refugiada en su despacho pensó por un momento en cuantos euros costaría la tintorería del traje y, como un relámpago, sintió dolor. Un dolor extraño, incomprensible, sordo y amargo que le hizo abrir los ojos de par en par… por la mañana había sentido miedo, auténtico miedo, cómo de perderlo todo, cómo de cáscara frágil en un tsunami… y una extraña sensación de empatía con aquella señora de pelo blanco a la que en el forcejeo pudo notarle aquel bultito en el pecho.

none

Aquest article va ser publicat en la edició en paper 582 de Contrapunt del 22 de Març de 2013. http://firmes.contrapunt.cat/francisco-sancho/blog/223/10-anys-dentesa-per-mollet

 

L’edició nº 94 de CONTRAPUNT del divendres 21 de març del 2003, ara just fa 10 anys,  publicava una gran foto a portada amb el titular “Neix la coalició de les esquerres”. Era l’anunci públic de que el procés de negociacions per construir una gran coalició de totes les esquerres molletanes de cara a les municipals del 2003 havia arribat a bon port. Naixia l’ENTESA per Mollet.

Va ser un procés que vaig tenir la sort de viure molt de prop i que recordo amb una gran il·lusió, estic segur que molta gent (no diré noms però doneu-vos per anomenats) que ho va viure recorda la energia desfermada, les interminables reunions però també la alegria del treball conjunt, les assemblees carregades de pluralitat, la trobada amb nova gent de la que aprenies alhora que et sorprenies per les aspiracions compartides. L’ENTESA no va ser només una suma de sigles (ICV-EUiA-ERC), la unitat va produir una multiplicació, una sensació nova d’empoderament que es va veure durant tota la campanya electoral d’aquelles municipals de 2003 amb una gran participació de gent que no eren de cap partit, els independents,  i també amb un excepcionals resultats electorals (6174 vots, 28,7%, 7 regidors) que van trencar la majoria absoluta socialista.

L’ENTESA guanya si la mirem ara en perspectiva. Al 2003 l’Estat era governat per un PP amb una ofegant majoria absoluta que acabava de portar-nos a l’infama guerra d’Irak, eren els anys de la bombolla immobiliària, recordeu?, i a Mollet també el PSC de Montserrat Tura exercia la seva majoria absoluta portant a terme grans projectes (Parc dels Colors, Calderí,…) que despertaven grans adhesions i també grans oposicions.

 

Vist en la distancia té quelcom de visionari el missatge de l’ENTESA. Contra la bombolla immobiliària, l’ENTESAparlava de contenció urbanística, contra el model de grans inversions l’ENTESA demanava racionalitat… Ara que veiem el drama de la corrupció política i la desafecció del sistema de partits, l’ENTESA exigia transparència i oferia una forma de participació assembleària i horitzontal que era revolucionaria. I, cal dir-ho, les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, de màxima actualitat ara, també hi eren al cor de l’ENTESA.

En definitiva, potser el temps ens demostra que les propostes de l’ENTESA no estaven gaire desencertades. I, amb tot, cal recordar que l’ENTESA no va arribar a acabar aquella legislatura. Quina paradoxa!, l’experiment no va saber ser prou fort com per resistir les dinàmiques externes i internes que l’amenaçaven.

Sigui com sigui, l’ENTESA per MOLLET va canviar l’escenari polític de la ciutat i va tenir efectes que encara perviuen. Crec que Mollet, que és una ciutat d’esquerres amb una gran tradició de lluita i identitat progressista, genera aquests moviments i l’ENTESA és una de les proves més evidents.

I parlant d’esperit visionari potser l’ENTESA es va anticipar al seu temps,  ara quan molts parlen de la necessitat d’una SYRIZA catalana a Mollet podem dir que vam viure una experiència semblant… fa 10 anys!. Una experiència de la que encara hem de treure lliçons pel futur. Una historia que hem de reivindicar amb orgull.

none

Aquest és l’article que he redactat per a la secció d’opinió política de Mollet a Mà que li corresponia a ICV-EUIA al gener de 2013

Aquests dies el govern de la Mollet (PSC-CiU) ha aprovat els pressupostos pel 2013. L’alcalde Monràs ha explicat que les prioritats d’aquests pressupostos eren la creació d’ocupació i els serveis socials. Cal dir que per nosaltres, des de la oposició, l’alcalde fa un bon diagnòstic i així ho diem. Des d’ICV-EUIA compartim que aquestes, la lluita contra l’atur i  garantir la cohesió social, han de ser les línees mestres d’aquests pressupostos.

Però, una vegada compartit el diagnòstic cal aplicar el tractament corresponent i aquí si que discrepem de que l’equip de govern estigui encertant. El pressupost que s’ha aprovat és en realitat continuista, hi han petits canvis percentuals en les partides i poc més. A tall d’exemple (resulta impossible explicar detalls en un breu article) la nova partida d’ajuda als aturats  és de només 35000 euros. És solament un exemple, però trobem que una ciutat de més de 50000 habitants amb 6000 aturats ha de fer un esforç major, més decidit, més contundent, en això.

Es cert que hi han avenços però ICV-EUiA creu que la situació de crisi que patim és de tal gravetat que ja no serveixen petits ajustos, calen canvis qualitatius importants, gairebé de model de gestió i de planificació, tal és la gravetat de la situació i així s’ha de reaccionar.

Hem presentat tot un seguit de propostes concretes al govern de Mollet que podeu consultar a la nostra web (www.icveuiamollet.org) però en resum creiem que l’ajuntament ha de liderar la resistència a la crisi, organitzant i impulsant la solidaritat entre els veïns per tal de que ningú quedi enrere, per tal de mantenir la cohesió social. L’ajuntament ha de donar exemple repensant la seva estructura, no té sentit que es mantingui una estructura política i gerencial que prové de quan no hi havia crisi. De la mateixa manera les empreses municipals poden reorganitzarse per tal d’obtenir importants estalvis. Tenim la convicció de que aquests canvis organitzatius i de prioritats alliberarien molts recursos per dedicar-los veritablement a lluitar contra la crisis.

Cal canviar radicalment l’estil de gestió que ens ha portat a ser un ajuntament intervingut per l’estat i fortament endeutat, si el govern no dona aquest gir la situació no farà altre cosa que empitjorar i alguns problemes que ara es podrien corregir es tornaran molt més greus en el futur.

none

El respecte a la pluralitat de Vallès Visió comença a ser preocupant. Observin si no els primers 9 minuts del Noticies Vespre del 29 de Gener on la noticia principal és el Ple de Pressupostos de l’Ajuntament de Mollet.

Després del sumari i a partir del minut 2’40 es dediquen 3m45s al ple, ocupant la informació de la oposició: 35s per ICV-EUiA, 20s per ERC i 15s per PP. Resulta curiós, entre d’altres continguts, com la veu en off destaca els més de 20 Milions de inversions externes i privades que es faran a la ciutat (un argument que a la oposició ens va sobtar perque amb ell el govern volia fer oblidar que l’ajuntament només inverteix 1 milió aquest any).

Però el millor vé després, a partir del mínut 6’25 just després de la noticia, la cadena “encaixa” un “publireportage” que sense títol encadena durant 2m5s imatges del banc d’Aliments, Creu Roja i Emfo mentre la veu en off destaca el molt que “el govern” farà pels més necessitats, a la vegada que s’insertan declaracions de l’alcalde fetes a mida per aquest “publireportatge”.

De veritat, no calia això per compartir que hi ha institucions de la ciutat que estan fent una molt bona feina davant la crisi, unes institucions que són de tots. És també de tots la indiscutible professionalitat de Vallès Visió?

http://www.vallesvisio.cat//videos.php?fitxer=8632&autostart=1

none

El passat 16 de gener després del Debat de l’Estat de la Ciutat el diari Contrapunt publicaba una carta de Josep Sandoval titulada “Estem en bones mans” a la que defensava al govern de la ciutat i afirmava que l’oposició no tenia propostes. Podeu veure la carta en el següent link:

http://www.contrapunt.cat/carta/18714/estem-en-bones-mans

No em vaig poder estar de redactar una resposta a la secció de comentaris, aqui teniu el contingut:

Benvolgut sr. Sandoval:

Llegeixo amb atenció la seva carta a CONTRAPUNT i trobo que es fàcil interpretar que es refereix al grup municipal d’ICV-EUiA, al que pertanyo, amb aquesta frase: “Altres que només fan que divagar, sense cap model concret, sense dir ni UNA sola proposta, sí van parlar molt de millorar l’economia, però jo els pregunto, Com ho farien vostès?”

Estic segur de que es molt difícil resumir en un frase la feina, les aportacions o les opinions d’un determinat polític i és per això que m’agradaria senyalar-li a vostè i a la resta dels lectors de la seva carta aquest link on trobaran la intervenció sencera, 40 minuts, de Marina Escribano portaveu d’ICV-EUiA al ple de l’estat de la ciutat.

També podeu trobar a la nostra web, entre molts d’altres, el document de propostes contra la crisi, les peticions que fem (sense èxit) al govern de la ciutat sobre documentació pels pressupostos que hem de votar d’aquí a 11 dies o les propostes que fem pels mateixos:

http://www.icveuiamollet.org/2013/01/el-grup-municipal-dicv-euia-demana-al-govern-dades-i-informacio-per-preparar-el-ple-de-pressupostos-igualment-presenta-un-document-en-el-que-planteja-mes-de-20-mesures-per-creixemnt-econom/

http://www.icveuiamollet.org/wp-content/uploads/document-grup-de-treball-Economia-i-Ocupaci%C3%B3.-setembre-2012.-1.2.pdf

Estic segur que qualsevol ciutadà de Mollet mirant els links que assenyalo conclourà que, li sigui de gust o no, la oposició de Mollet té propostes, té un model diferent, té opinions, té valoracions i aporta alternatives. Sentint a la Marina, agradi o no, veurà que hi ha un to constructiu que denuncia el que no ens agrada, ofereix alternatives i, també, valora positivament allò que si creiem que està ben fet.

Pot ser, sr. Sandoval, tot aquest seguit de informació li fa repensar la seva frase que, modestament, crec que no fa justícia a la tasca a la que dediquem moltes hores desinteressadament un munt de gent que ens estimem la ciutat com els que més.

Agraint les seves opinions, rebi una cordial salutació
Francisco Sancho (Regidor d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Mollet)

PD: per cert, el meu agraïment als companys d’ERC que amb la seva iniciativa i mitjans fan possible la emissió dels plens per internet i per tant la difusió de la feina dels grups municipals de la ciutat als plens. Unes emissions a la que l’equip de govern es va comprometre fa molts mesos sense haver avançat un pam.

 

none

Aquest és l’article que vaig redactar en nom d’ICV-EUiA per la secció d’opinió política de Mollet a Ma de desembre 2012

Per aquestes dates es compleix ja un any de la pujada al govern del PP i de Mariano Rajoy al seu capdavant. Rajoy va guanyar les eleccions amb un discurs planer consistent en dir que calia “confiança” per redreçar la economia, que aquesta anava malament per la mala gestió del PSOE i que amb el PP es podria girar la situació sense ajustos contra la població.

Un any després tenim 1 milió d’aturats més, s’ha pujat el IVA 3 punts, s’han tornat a no revaloritzar les pensions, els funcionaris han deixat de cobrar una paga extra (el que representa una baixada de salari del 7%), s’està privatitzant la sanitat on s’ha instaurat diverses formes de copagament, s’ha acabat amb la gratuïtat de la justícia, s’ha precaritzat l’educació i tots els treballadors han vist retallats els seus drets d’una forma brutal amb reformes laborals que han provocat dues vagues generals.

Lluny de sortir de la crisis, la hem empitjorada fins a límits desconeguts. En comptes de tenir més confiança tothom ens veiem desesperançats, afectats directament per les conseqüències d’aquestes polítiques. Tots coneixem, o patim en les pròpies carns, el cas d’un aturat, un desnonat, un avi que ha de ajudar als seus fills i que ell mateix no pot arribar a fi de mes. Baixa el consum i això provoca més atur que baixa el consum i així fins a carregar-se tota l’economia. Aquesta és la “gran” gestió de la crisis del PP.

Però cal dir que el PP simplement ha continuat les mateixes polítiques de retallades que havia començat el PSOE, que ha practicat CiU a Catalunya i que venen imposades per la Troika Europea (BCE, FMI i Comissió Europea). Tot sota una lògica neoliberal de posar l’economia financera especulativa per davant de la economia productiva real i del benestar de les persones. Se’n recorden de la constitució europea? Doncs aquest és el model que amagava: l’Europa dels beneficis dels capitals.
I el pitjor és que ja podem veure com evolucionarem pel camí d’aquestes polítiques: Grècia o Portugal són l’exemple vivent de que passa amb els països que són arrastrats per la senda de l’austeritat. I tot, perquè? Perquè cal pagar els deutes dels bancs, mantenir els seus beneficis… Aquesta és la veritat: s’està produint un transvasament de rendes de les persones (en forma de sous i serveis socials) a la banca privada que rep milers de milions d’ajuda pública. Aquesta és la veritat: els impostos d’un desnonat serveixen per pagar el forat del banc que el desnona. Els que han provocat la crisi ara són premiats i els salvem de deutes per mala gestió o els hi regalem serveis públics perquè facin negoci. No només era una gran ESTAFA el que ens ha portat a la crisi, sinó que la sortida de la crisi continua sent una ESTAFA encara pitjor.

Cal canviar aquesta situació, cal ser conscients i lluitar per canviar les coses perquè és perfectament possible. Els partits polítics que han permés aquest desastre han de ser desallotjats del poder per evitar que continuïn fent mal i de tot això ha de sortir una societat nova, regenerada, crítica, conscient… que posi la economia al servei de les persones i dels seus drets i no dels bancs, dels rics i dels poderosos.

none

Aquesta va ser la meva intervenció al Ple Municipal del 26/3/2012 presentant una moció que d’ ICV-EUiA en defensa dels afectats per l’estafa de les participacions preferents de l’entitats bancàries. La moció va ser aprovada per unanimitat.

Aquesta és una moció que presenta el grup municipal d’ICV-EUiA i que recull una sensació d’alarma social davant uns fets més que preocupants i que, sembla ser, no estan tenint el ressó mediàtic que la situació es mereix. Estem davant de centenars de milers de casos de petits estalviadors que han estat enganyats per totes les entitats bancàries d’aquest país. Es calcula que des de 2009 més de 50 entitats han col·locat 12.000 milions d’euros (6 bilions de les antigues pessetes) d’aquests productes d’alt risc entre els seus petits clients venent-los com si fossin depòsits a termini de la màxima seguretat.

Quan aquests clients han anat a recuperar els seus estalvis s’han trobat amb que no poden accedir o només els poden recuperar amb importants pèrdues, perquè de fet en molts casos aquestes participacions preferents tenen la qualificació de bo escombraria. És una situació que alguns han qualificat de Corralito. Read the rest of this entry…

none

Aquest article va ser publicat a la secció de opinió política de Mollet a Mà a la seva edició del 18/11/11

Les eleccions del proper diumenge es celebren en un clima estrany. La terrible crisi econòmica i l’atur, la situació europea, la frustració i la indignació amb la forma en que som governats, la falta d’expectatives fan que siguin unes eleccions diferents.

Per un costat la crisi fa créixer la por en la que vivim. Por a perdre la feina, por al futur econòmic i aquesta por fa que ens tornem insolidaris, individualistes i egoistes. I, no, no ens sortirem de la crisi cadascun pel seu costat. Cal lluitar contra la por. Cal que la societat col•lectivament recuperi la il•lusió, que els ciutadans i la POLITICA amb majúscules recuperi el poder per fer front a les polítiques de dretes, amb minúscules, que ens han portat la crisi.

Per altre costat el descontent amb la política fa que hi hagi molta gent que pensi que votar en blanc, nul o abstenir-se pot ser la solució. La realitat és que objectivament i amb la llei electoral a la mà aquestes opcions son estèrils, no compten i no són tingudes en compte. Als “mercats” la abstenció i el vot blanc o nul no li fan gens de mal, ans al contrari, són un xec en blanc perquè continuïn imposant els seus designis. Votar en blanc, nul o abstenir-se és com quedar callats davant l’injustícia.

En últim lloc les enquestes d’aquesta setmana ens mostren com molts de els vots d’esquerres que donaven suport al PSOE giren cap a la dreta. A Catalunya el PSC pot perdre 10 dels seus 25 diputats, i aquests diputats anirien a la seva dreta: el PP guanyaria 5 i CiU 4. Només 1 aniría a la seva esquerra, a ICV-EUiA. No pot ser!. És incomprensible perquè segur que aquests votants són gent d’esquerres. És el PSOE el que ha fallat a moltíssim dels seus votants fent polítiques de dretes. A tots aquests votants se li ha de dir que no pot ser que, si el PSOE els ha defraudat girant a la dreta, ells el castiguin votant més a la dreta encara. Hi ha opcions per continuar votant un programa d’esquerres i socialista, per continuar avançant i per denunciar que és la dreta, i les politiques de dretes del PSOE,  la que ens ha portat a la crisi i que més solucions de dretes, com les retallades socials, empitjoraran la situació.

En definitiva, cal un vot rebel, que s’enfronti als “mercats” i als poderosos. Que faci palés el descontent alhora que ofereixi alternatives diferents per sortir de la crisi. Diumenge vinent no callis, vota ICV-EUiA.

none

El 24/10/2011 vaig ser investit regidor de la ciutat de Mollet. Vaig concorrer a les eleccions municipals del 22/5/2011 en el número 4 de la candidatura d’ICV-EUiA, vam treure 2019 vots , un 11,69 % amb el que treiem 3 regidors (ens vam quedar a 18 vots de treure el quart). Posteriorment, la nostra cap de llista, Noemí Fernández va haver de dimitir per motius laborals, el que va comportar que jo finalment entrés com a regidor al ple. Això d’entrar a l’ajuntament amb la legislatura començada té un avantatge (o no, segons es miri) i es que pots parlar. Vaig aprofitar per elaborar el discurs que us adjunto.

També podeu veure la noticia a CONTRAPUNT on hem vam demanar el discurs que van tenir la gentilessa de penjar sencer en pdf a la seva web

http://www.contrapunt.cat/noticia/15928/francisco-sancho-soc-un-roig-no-massa-perillos-pero-compromes

Aquest és el text, confio en que us agradi:

nomenamentsancho

 

He de dir primer de tot gràcies al poble de Mollet per haver-me atorgat l’oportunitat d’assumir aquest càrrec de regidor. Assumeixo aquest càrrec no com un orgull o un honor, sino sentint tot el pes de la responsabilitat que representa, confesso que em tremolen una mica les cames. Corren temps en que això de la política i la representativitat estan en entredit. Jo em compromento a que no em faltaran esforços per estar a l’alçada d’aquesta tasca.

 

També penso que es bo començar trobant punts en comú amb la resta dels regidors que seiem en aquestes cadires. Estic segur que si dic que comparteixo sincerament l’objectiu de  millorar el bé comú estarem tots d’acord. Comencem bé, llavors.

 

M’agradaria aprofitar les meves paraules d’investidura per parlar de 4 temes.

 

El primer és que, ara sí, em sento orgullós d’incorporar-me a una petita llista de gent normal, bé potser no tan normal, una llista de gent honesta i treballadora, lluitadora compromesa amb el seu poble, …la llista de persones que des de l’espai polític i històric de la coalició ICV-EUiA han estat regidors i regidores a l’Ajuntament de Mollet.

 

Aquest espai polític és el del PSUC que va fer front al feixisme i que va lluitar heroicament els 40 anys de dictadura per recuperar les llibertats robades. Segur que aquest paper fonamental en la lluita contra la dictadura va ser clau en que un poble treballador com és Mollet fes que les seves primeres alcaldesses una vegada recuperada la democràcia fossin l’Anna Bosch i la Carme Coll.

 

La història d’aquest espai polític a Mollet a aquests anys de democràcia ha estat carregada, com no podia ser d’una altra manera d’encerts i errors, però el que no ha faltat mai és aquest esperit de lluita, d’honestedat de la seva gent. Em sento corresponsable d’aquesta història encara que molta no l’hagi viscuda i no em puc estar de citar a tall de breu exemple alguns noms. És una història de pluralitat com poden representar els noms de Juan Luis Gallardo o Jesús Carrasco, de referents intelectuals com Xavier Garcia, de noms que són història com Fernando Jiménez i alhora present com Josep Torrecillas, hi han lluitadors infatigables com l’Antonio López i joves carregats de futur com el Marco Gómez o la Marina Escribano.

 

I em deixo molts, però si d’aquesta llista de regidors i regidores he de destacar a algú, aquesta persona és la Noemí Fernández. Més enlla de que sigui la meva predecessora, la Noemí exemplifica el bo i millor dels nostres ideals. Entre 2007 i 2011, els anys en que ha estat regidora i  portantveu del nostre grup, la Noemí ha demostrat que és veritat que hi ha una altra forma de fer política. Ha mostrat un seny que moltes vegades només tenen les dones en un món com el polític massa masculinitzat. Noemí posa la seva capacitat de treball i la seva voluntat de diàleg per sobre de qualsevol altra cosa. Unes virtuts que de vegades crec que no han estat suficientment valorades. Crec que aquest ple trobarà a faltar la lucidesa de la Noemí. Encara que la ciutat sempre comptarà amb ella, amb la seva participació, amb la seva feina que és el mes important.

 

Perquè, ho he de dir, m’he referit a la llista dels regidors però tinc clar que el més important és la gent, tota, que comparteix els nostres ideals, el nostre programa polític.

 

És aquest programa el que defensaré des de el grup municipal d’ICV-EUIA, un programa que té com a eixos la lluita contra la crisi sense que augmentin les dificultats pels més febles, la defensa dels serveis públics de qualitat, la participació, la lluita pel medi ambient, el manteniment de l’estat del benestar, l’austeritat i la transparència a la gestió municipal.

 

En definitiva: un món més just amb una economia al servei de les persones i respectuosa amb el medi ambient. Aquesta és la nostra idea d’allò que els deia al principi de millorar el bé comú.

 

Paso al segon tema, que seria una sincera declaració d’idees. Un, quan accepta el càrrec de regidor, ha de fer, i ho trobo molt bé, una declaració de béns i una declaració d’interessos. Jo crec convenient fer també una declaració d’idees.

 

És conegut públicament que soc comunista. És una paraula massa atacada, tant que costa fer-la servir, suposo que és normal que t’ataquin de forma ferotge quan un qüestiona d’arrel l’estat de les coses. Però què voleu que us digui fins que trobem una paraula millor aquesta és la que em defineix. No sóc comunista per dogmatisme, ni per tradició familiar. De fet, estic disposat a canviar d’idees si la vida o la història em demostressin que estic equivocat, de moment no és el cas, ans al contrari. Tampoc sóc comunista per antagonisme amb altres idees, em sento còmode amb les paraules socialista, o anarquista o republicà o indignat o rebel o inconformista o quesejo, em pasa que estic amb els oprimits, amb els d’abaix… i per això soc una persona d’esquerres. Hi ha molta gent que pensem semblant, més del que ens imaginem. Suposo que potser sóc comunista per que em prenc massa seriosament, massa literalment, això del “bé comú”.

 

Hi ha una cançó de Raimon que diu “d’un roig encés voldria la vida i dir les coses tal com són”. Em sento molt identificat amb aquestes paraules. Ja esta dit: “soc un roig”!!, un roig no gaire perillós, si voleu, però convençut des de la total honestedat intel·lectual i compromès perquè no hi ha altre forma seriosa de ser roig.

 

L’actual crisi, que és en realitat una gran estafa, fa més evident que mai que és el sistema capitalista el que no funciona. Que la lògica del màxim benefici individual a curt termini ens porta al desastre. Però és més, sempre m’ha sobtat que posem la democracia, “una persona un vot”, com el millor sistema polític, estic d’acord però alhora acceptem acríticament que el sistema econòmic en el que vivim, el capitalisme, funcioni segons la llei “un dòlar, un vot”. Perdoneu, pero no ho entenc. Amb aquesta lògica hem construït un món en que la economia humana gira entorn a immenses masses de capital especulatiu, mercats li diuen, que fan i desfan sense respectar res i contra els que, ens diuen, ens hem de sotmetre … ho sento, però em nego a acceptar-ho!!.

 

L’altre dia sentia a l’Arcadi Oliveres dir “que per cada dòlar que es mou al món en economia real i productiva es movien 300 en l’economia especulativa”. Us adoneu del què vol dir això?.

 

En realitat, la lluita de classes no està ara en la relació patró-treballador sino que el que està passant és que hi ha un 1% de la població, els que controlen les finances i els bancs, les grans multinacionals, els grans partits polítics i els grans mitjans de comunicació, que tenen el total control del que passa al món. I a l’altra costat la resta, el 99%, els treballadors amb feina o sense, els pensionistes, els autònoms, els comerciants, els petits empresaris. Tota la gent que en definitiva viu i vol viure del seu treball productiu i que ara estem a expenses del que decideixin aquest 1%.

 

Sino mireu el que està passant: es precaritza la feina i augmenta l’atur a la vegada que alguns banquers es prejubilen amb sous de milions, es treuen impostos al més rics (succesions, patrimoni) alhora que es retallan serveis públics fonamentals com la sanitat o l’ensenyament. Com en diem d’això? Això cal canviar-ho,  no creuen?

 

Algú dirà que ja estan  aquests bojos  d’ICV-EUiA parlant del món mundial. No pateixin, em consta que això és només un ple municipal d’una petita ciutat. Sabem perfectament que als ajuntament no es fan lleis ni es pot canviar l’economia i que, a més, també pateixen les dificultats derivades d’un model polític que no els tracta com es mereixen. Però també aquí hi han representants locals dels grans partits polítics les seves veus són significatives, i d’altre banda sempre m’ha agradat aquella frase que diu “Pensa globalment, actua localment”.

 

Penseu per un moment, podem recordar sense anar més lluny que només fa un mesos aquesta ciutat va ser notícia a tots els mitjans de comunicació per la seva gestió dels sous dels seus governants. El que fem aquí, les decissions que prenem, com gestionem també forma part del tot global, té un impacte… en alló que diem de millorar el bé comú. Pemsem globalment i actuem localment, Fem-ho!!

 

Dit això, ara paso a la tercera part de la meva intervenció, la que crec més important:

 

Després de fer aquesta declaració d’idees un sempre té el perill de quedar marcat, encasillat en un paper i és una cosa que no m’agradaria en absolut. Tinc les meves idees com les té tothom però per sobre de tot crec  en la POLÍTICA, que ens fa humans i que és el motor de procés civilitzatori de la humanitat. Crec en el diàleg i en la capacitat d’enteniment.

 

De vegades confonem el significat de la paraula lleialtat i ens pensem que vol dir submissió o adhessió inquebrantable i no és això. Lleialtat és fonamentalment ser honest i sincer, no fer trampes. Dir allò que es pensa i fer alló que es diu. En aquest sentit estic segur de que seré lleial a aquest ajuntament, al seu alcalde i a tots els regidors que composen aquest ple que, en defintiiva, tenim  la tasca de representar a tots els molletans i molletanes.

 

I de vegades els millors amics són aquells que et critiquen constructivament. Estic segur que tot i les diferències no faltarà des de el nostre  grup municipal aquesta lleialtat i aquesta actitud permanent de voluntat de diàleg i de mà estesa. Per la meva part, aprofito per confessar que segueixo amb interès i atenció totes les aportacions que es fan des de tots els colors polítics de la ciutat. Evidentment, no sempre estic d’acord però no perdo oportunitat d’intentar entendre als demes i aprendre coses.

 

En quart lloc, permeteu-me un petit espai per una llicència personal.

 

Tinc que fer una menció especial a dues persones molt especials a la meva vida. Són la Cecilia, la meva filla, i la Vanesa, la meva companya.

 

A la Cecilia tot i tenir només un any i mig li he d’agrair dues coses. La primera és que  amb el seu creixement em demostra una cosa que sempre havia pensat: que els éssers humans som llibres en blanc quan naixem. Li podria ficar al cap les idees més absurdes, com que els homes i les dones tenen diferents drets o que hi ha persones més importants que unes altres pel color de la seva pell, li podria inculcar odi o violència, dogmes, el que sigui… Els éssers humans no són ni bons ni dolents per naturalesa, som cervells de plastilina capaços d’allò millor i d’allò pitjor. És l’educació, l’entorn social, el que crea la diferència. En segon lloc la Cecilia em recorda cada dia que tinc la responsabilitat de deixar-li un món millor que el que jo vaig rebre dels meus pares. Segur que tots els pares compartim aquesta motivació, no sé jo si ens en sortirem.

 

Per la Vanesa, no he trobat paraules, i mira que en tinc, per agrair la seva presència a la meva vida. Només puc dir que l’estimo, que l’estimo molt. I que em seria materialment impossible assumir aquesta tasca sense la seva ajuda. Tinc la sort d’haver trobat una companya amb la que comparteixo ideals i somnis. Si com a regidor faig alguna cosa bona o útil més del 50% del mèrit és de la Vanesa. Si ho faig malament serà només culpa meva.

 

No acabaria mai si tingués que enumerar a tota la gent, familiars, amics, companys de lluita política i d’activitat social a la que hauria d’agrair un fotimer de coses. Així que confio en que tots ells siguin conscients de que són molt importants per a mi i que els estic agraït per sempre.

 

Però jo no seria qui sóc si no fes menció en un dia com avui de dues persones: Juan y Cecilia.

 

Juan y Cecilia son mis padres y si algo me chafa el día es que ellos no estén aquí hoy. Cecilia murió hace ya 20 años cuando tenia 50, y Juan hace 4,  a los 67. Estan enterrados en el cementerio de Mollet. ¿Saben? Uno no puede escoger dónde nace pero sí puede escoger dónde vive y dónde muere. Ellos eligieron Mollet y esa es la razón última por la que yo estoy hoy aquí. Ya ven qué cosas.

 

Juan y Cecilia nacieron en un pueblo de Málaga justo acabada la guerra civil, hijos de familias humildes, pobres para no usar eufemismos, tuvieron una infancia muy difícil , obligados por las condiciones economicas a trabajar desde niños, apenas pisaron la escuela. A finales de los años 60 mi padre emigró a trabajar a Alemania y con el dinero que ahorraron pudieron comprarse un piso en Mollet, en la Plana Lledó, donde ya vivían algunos familiares y amigos atraídos por las oportunidades de trabajo que aquí se daban. Desde muy pequeño yo fui consciente de las dificultades económicas de la familia y, sobre todo, de que yo estaba accediendo a una educación que ellos lamentablemente no habían podido tener. Me parecía horriblemente injusto. Supongo que es esencialmente esa conciencia de la injusticia social, de la desigualdad de oportunidades la base de mi visión del mundo.

 

Con todo, a pesar de todas las dificultades, tengo que decir sinceramente que mis padres eran las personas más inteligentes del mundo. Eran buenas personas, honradas, honestas y trabajadoras. Hicieron todo lo posible y más para que a sus hijos no les faltara de nada. Y yo no puedo estar más que agradecido por ello.

 

Estoy seguro que si estuviesen aquí estarían orgullosos de mí. Yo sólo puedo decir públicamente que estoy muy muy orgulloso de ellos. Puede que no sean ejemplo de nada, no eran activistas sociales ni políticos pero con el amor hacia mí, a mis hermanos, a su familia, con la solidaridad y ayuda mutua a los vecinos y  a los amigos, con su trabajo … seguro que ayudaron a hacer mejor este gran país de este pequeño planeta.

 

 

Acabo, gràcies per l’atenció i la paciència. És costum d’aquest ple introduir cites poètiques en molts discursos, m’agrada, però com que no sóc gaire amic de les solemnitats i sóc, només, un noi de barri acabaré amb una frase d’una cançó de Rosendo. “No hay tiempo que se pueda perder justificando un retraso”

 

Quedo al servei dels veïns i veïnes de Mollet. M’incorporo amb humilitat a una feina en marxa, la de fer d’aquesta ciutat i d’aquest món un lloc millor per viure tots…

 

Salut, alegria i ganes per canviar el món.

 

Gràcies

 

 

 

none

Aquest article va ser publicat a la secció de opinió política de Mollet a Mà a la seva edició del 14/10/11

De totes les males noticies que patim la pitjor és l’augment del número de persones sense feina. Al conjunt de l’estat són ja més de 4,2 milions, a Catalunya superem el 600.000 i a Mollet 5.553 veïns es troben sense feina. Record històric absolut amb una evolució al més de setembre que és la pitjor dels últims 15 anys.

Podem recordar que ara fa un any de la reforma laboral que va provocar una Vaga General, el 29-S del 2010. Se’ns deia llavors que si es facilitava l’acomiadament, si s’eliminaven indemnitzacions… les empreses contractarien més. La realitat ja ha demostrat que no és així. Les empreses continuen sense contractar ofegades pels problemes econòmics i la manca de vendes.

Les mesures econòmiques que ha pres el govern del PSOE amb el vistiplau del PP han estat encaminades a mantenir el privilegis d’uns pocs (bancs, grans fortunes,…) i fer caure la crisi sobre els treballadors i els petits empresaris. Podem recordar la retirada de l’impost del patrimoni, la recent rebaixa de l’iva als pisos nous (que beneficia a la banca) o les milionàries ajudes via FROB al procés de bancarització de les caixes.

A Catalunya CiU ha seguit la mateixa recepta: Treure l’impost de successions al més rics alhora que retalla els serveis públics o castiga als perceptors del PIRMI.

El que no entenen PP-PSOE-CiU és que la economia és un delicat equilibri entre producció i consum. Si escanyen als treballadors aquests no voldran consumir atemorits per la possibilitat de perdre la feina. I això , a més, crearà més atur.

El que cal, i sembla ser que això només ho proposa ICV-EUIA, es enfortir la intervenció pública en la economia garantint un desenvolupament sostenible a mig termini. Cal augmentar els impostos als més rics perquè paguin igual que a Europa. Cal lluitar contra el frau fiscal i tenir una banca pública que sigui un veritable motor de l’economia. Cal garantir prestacions per la gent amb dificultats per a que pugin mantenir un mínim consum i cal fomentar la ocupació de qualitat per augmentar la confiança de la gent en el futur. Cal també exigir a la banca privada que pagui els seus excessos. Cal invertir en serveis públics de qualitat perquè això genera llocs de feina i és una inversió de futur.

En definitiva s’ha de reequilibrar la economia o, dit amb altres paraules, cal posar la economia al servei de les persones.

none

ad

archives

Contacta

tag cloud